Incomparable, la penetrant punxada cerebral del wasabi.
Molts altres gustos picants es manifesten a la boca, a la llengua o als llavis, però aquest japonès va directe al cervell i te l’electrifica a gran voltatge. Això sí; després és delicat i respectuós i marxa rapidet.
Acabat el momentani atordiment de la fiblada, el meu cervell se l’imagina amb quimono, caminant cul a reres amb les mans aplegades sobre el pit i inclinant el cap per acomiadar-se cerimoniosament.
Catalanes endèmiques, les mongetes del ganxet s’avenen a ser companyia de tota mena de menges però, si cal i els ho demanes, aguanten bé la responsabilitat de ser protagonistes del plat.
Entre totes les menes de mongetes són les reines. La cremositat i la lleugeresa de la pell les converteixen en les més fines que hi ha. Cal, però, tractar-les molt bé perquè es ressenten de qualsevol factor extern excessiu, especialment la calç de l’aigua.
El seu origen és, com el de totes les mongetes actuals, americà. La barreja amb altres espècies del mateix origen –practicada, però, a Catalunya per adaptar-la als terrers d’aquí– els han donat les característiques que les distingeixen: forma plana i ganxuda, suavitat de gust, cremositat del cotiledó i baixíssima percepció de la pell; des del punt de vista nutricional són molt riques en proteïna.
Actualment acollides sota la DOP Mongeta del ganxet, han estat sempre a Catalunya símbol de gran qualitat. Després d’uns anys de confusió amb altres varietats, van començar a generar interès i l’Escola d’Agricultura de Barcelona va començar a treballar per recuperar-ne la puresa. Han estat també presidio Slow Food.
Hi ha un article amb moltíssima informació sobre la mongeta del ganxet a la Viquipèdia i també tenen fitxa a la Gastroteca.