La col

Fulles de col
Les fulles de la col condueixen sàviament l’aigua cap a dins de la planta i així la retenen

Fàbrica de verdors, fosques de fora i més clares cap endins, les fulles de la col, si han estat ben tractades, proporcionen, crues o cuites, dosis compensades d’amargor i de dolçor que poden omplir de delícia el paladar.

Sempre menystinguda per la pudor que deixa anar en coure’s, la col és, però, una hortalissa de primer ordre. S’usa en moltíssimes preparacions, com a protagonista o com a acompanyant, i és present a molts brous i altres sopes. Si no es cou massa, aquesta fortor disminueix molt. També guanya si es menja just acabada de bullir; eixint d’olla o sortint d’olla, com se sol dir, és quan més dolça i aromàtica resulta. Combinada amb patates o, encara millor, amb mongetes del ganxet, fines i cremoses, és simplement magnífica.

Diuen que les millors cols són les que han estat tocades pel fred; és a dir, que hi hagi hagut glaçades mentre la planta era a terra i que les fulles externes n’hagin estat afectades. Això és ben cert: aquest tràngol exacerba la dolçor de les fulles i n’apaivaga l’amargor.

De les cols que habitualment es troben avui als mercats, jo prefereixo la versió arrissada o la valenciana abans que la llisa o la xinesa, que trobo poc gustoses. De les arrissades, a l’hivern, m’agrada la col de paperina, amb una forma ovalada o gairebé punxeguda més que rodona. A mi em sembla la millor.

Col de paperina

 

No vull deixar de parlar de la col crua. Menjar les fulles tendres de dins senzillament amanides és una sorpresa agradable. Poquetes, perquè podrien ser una mica indigestes, però cruixents i amb una personalitat que fa l’amanida ben diferent. No tenim gaire costum de consumir la col crua i és ben bona. En el sentit contrari, sí que és habitual consumir crua la col lombarda (o bé el radicchio, més semblant a una endívia, també en diferents varietats) i no ho és gaire de consumir-ho cuit, cosa que també és ben recomanable.

Altres preparacions que la col admet consisteixen a bullir-la en vi o confitar-la en vinagre, en ambdós casos tallada a tires ben fines, gairebé com fils. I ja no parlo de la Choucroute francesa o Sauerkraut alemanya,  de col fermentada, que conforma plats bàsics d’aquestes cuines.