Els musclos són com queixalades de mar guardades dins d’una pedra negra.

Quan els neteges (una de les feines menys agraïdes) i els bellugues sota el raig de l’aixeta semblen talment peces d’atzabeja que desprenen lluentors ataronjades o liloses.

Si els musclos són bons i sans, siguin dels que es diuen “de roca” o no ho siguin, pesen a la mà i els notes plens. Cal extremar bé la tria i rebutjar els que estiguin oberts o aixafats, per bé que avui dia normalment a les peixateries els tenen molt sans. Tampoc no convé conservar-los a casa. Venen de gust a l’hivern i a l’estiu i són a l’abast de molta gent. El seu pitjor enemic és la sobrecocció, que els deixa arronsats a la vista i un pèl gomosos quan es masteguen, a part que en deixata el gust.

Jo trobo que només oberts al vapor, sense cap més amaniment, ja donen prou joc. Si, a més, s’hi afegeixen aromes (romaní o altres herbes, per exemple), condiments (pebre negre mòlt al moment, cardamom o altres espècies…) o algun líquid que es barregi amb el suc quan ens el mengem després (vermut, vi blanc, una mica reduït o no…), poden guanyar registres sobre la seva base marina tan potent i poden esdevenir un plat ben diferent. Cal, però, que el que s’hi afegeix siguin matisos. És important que no siguin exagerats ni tampoc imperceptibles. Ja fa molts anys, en un bon restaurant, al qual m’agrada molt anar encara ara, vaig trobar a la carta “Musclos oberts amb cervesa” i en vaig demanar, amb ganes de submergir-me en aquella combinació. Me’ls van servir escorreguts (sens dubte per error o descuit de la persona que els servia) amb la qual cosa la combinació amb la cervesa era imperceptible, almenys per al meu paladar. Naturalment, l’endemà me’n vaig fer jo la pròpia versió a casa per poder-me’n menjar el suc i he de dir que —amb la cervesa en quantitat moderada i deixant-la reduir amb una mica de porro sofregit abans de tirar-hi els musclos perquè s’obrin— la recomano vivament.

Guisats també tenen molt de recorregut: en arrossos o altres cassoles de peix acompanyen molt bé, però també com a protagonistes funcionen meravellosament, cuits amb salsa marinera, en un escabetx lleuger, etc.

Els musclos del Delta de l’Ebre són un dels productes de qualitat que es pot trobar amb més facilitat a Catalunya. Des del punt de vista alimentari són rics en proteïnes i molt baixos en greixos. Contenen quantitats importants de iode i de ferro de fàcil absorció, per la qual cosa són molt nutritius i apreciats en dietes. Els del Delta pertanyen a l’espècie Mytilus galloprovincialis. Tenen entrada a la Viquipèdia i a Molluscs.at.