M’agrada la geomètrica força que té la carxofa per apinyar les fulles, endurir-se i protegir amb dura i aspra cuirassa un cor tendre, suau i gustós… com tanta gent fa: queda clar que la vida sempre es repeteix, sigui vegetal, animal o “racional”!
Em meravella la tirada que tenen a Itàlia cap a la carxofa, de tota mena de varietats i colors. Quan ets allà t’adones de la uniformitat carxofística que, en general, patim aquí… excepte quan se’n troben del Prat, les millors sens dubte, tot i que molt sovint passen desapercebudes.
Bullides, fregides, confitades, guisades, crues, al forn… De tota manera les trobo excel·lents. En la cocció s’ha de buscar, penso, la cremositat del cor, la tendresa, la frescor de la verdura combinades amb la justa consistència de la fulla i aquell punt d’amargor final.
Costen de combinar amb els vins. Tothom ho diu. Jo trobo que els van bé els blancs, com més àcids millor. I si tenen un punt de fruita groga, també. En canvi, trobo que no hi lliguen gaire els molt florals. Els negres els necessiten més aviat ferrenys… i fruitats, també. És clar que sempre es poden buscar vins negres que les intentin igualar per l’amargor, però malament si se sumen… Difícil, sí.
