Més que una entrada, per a l’albergínia tinc la sensació que en podria escriure tot un blog! Tantes i tantes són les maneres de combinar-la i els plats que s’hi poden fer o que pot acompanyar!

Ben humil i molt seriosa, aquesta hortalissa es caracteritza, a parer meu, perquè ens ofereix una polpa carnosa que absorbeix amb facilitat els gustos que hi combinis, amb un respecte i una capacitat de potenciar-los que molt poques altres verdures poden aconseguir. Això fa que sigui una excel·lent acompanyant en moltíssimes preparacions. En la samfaina, per exemple, contribueix a l’amalgama de sabors però alhora n’hi aporta…

El fet que no es pugui menjar crua li dóna, potser, la limitació més gran que té. Jo trobo que no desplega cap gràcia bullida o cuita al vapor; en canvi, en té moltíssima més quan s’escaliva, sigui al forn, a la brasa o sobre la flama. Aquesta darrera preparació és, per a mi, la més atractiva. Fora d’això, ha d’anar guisada (on dóna resultats excel·lents: amb calamars i una mica de curry, usant-la com si fossin patates, per exemple, o dins de qualsevol arròs de carn o verdures) o bé fregida, habitualment arrebossada.

Un cop cuita, les possibilitats es multipliquen. Si és fregida, es pot menjar sola, acompanyant carn o peix, també se’n pot fer mussaka o maqlouba, o es pot untar amb iogurt, salat i ben condimentat… Molts cops m’agrada simplement saltar-la en una paella tallada a daus i després reduir-hi unes gotes de vi, de vinagre balsàmic o de salsa de soja, amb quatre espècies o herbes: delícia pura!

Si és escalivada, com més em plau és amanida i prou, menjada amb pa torrat i, potser amb alguna salsa d’estil romescat. També és molt bona triturada (amb un gra d’all i una mica d’oli, per exemple) per usar-la com a salsa per a la pasta o barrejar-la o combinar-la amb hummus de cigrons.

La varietat de pell morada molt fosca (pràcticament negra) és la més habitual, per bé que se’n troba en alguns mesos de l’any una de clara, amb vetes liloses.  També n’he vist de completament blanques… Sembla que aquestes varietats clares no tenen tanta llavor. A algunes persones el “granet” que de vegades pot tenir l’albergínia els molesta molt; llavors aquestes varietats són més fines. De fet, però en les que es poden comprar als mercats, de granet n’hi ha molt poc.

El nom de l’albergínia (Solanum melongena) prové de l’àrab al-bâdinjân, que al seu torn ve del persa bâdengân (بادنجان). Altres llengües usen un mot que prové d’una altra línia, com el grec melitzána (μελιτζάνα) o l’italià melanzana; a Itàlia se sol sentir la interpretació popular segons la qual el seu nom derivaria de ‘mela insana‘ és a dir, ‘fruit insà’ pel fet que l’albergínia és indigesta si es menja crua.