Les dolçors prenen noves dimensions quan menges pebrot vermell
La dolçor del pebrot vermell és diferent de les altres: sucosa, ferma i carnosa com la de les fruites però amb un fons d’hortalissa (de pebrot!) que constitueix una combinació única.
El que trobem a tots els mercats i posem a les amanides és el membre més gegantí però també el més dolç i amable de la família dels pebrots. La selecció que l’ha portat a ser el més conegut de la família li ha anat accentuant la dolçor i li ha anat matant la rabior fins a esdevenir aquesta hortalissa de queixalada sucosa i dolça.
És un dels fruits que porta més vitamina C; en proporció, molt més que els cítrics, es veu. El seu punt feble és la pell. Diuen que és la pell qui té la culpa que el pebrot resulti indigest per a moltes persones.
El pebrot també té moltes aplicacions si es cou. És part indispensable en la samfaina i en els seus cosins propers (ratatouille, pisto, peperonata, etc.) i és magnífic torrat o escalivat. En aquesta darrera preparació trobo que excel·leix si no se’l maltracta gaire. Vull dir, quan se li crema la pell just perquè salti i li confereixi un toc de fumat però la carn es manté encara ferma, grenyal. En aquest punt també soc estellesià, ves!
I
res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.
m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme
cloc els ulls i me’l fot.
